I.
Els llibres publicats per J.D. Salinger (1919-2010) tenen una aura de perfecció i misteri que poquíssims autors moderns han aconseguit aconseguir. (Potser Rimbaud, només). Encara que l’explicació final està en l’enigma inherent a l’art, hi ha diversos factors pragmàtics que es poden enumerar.
a
Per començar, són pocs: una novel·la (El vigilant el sègol, 1951); una col·lecció de contes (Nou contes, 1953) i dos llibres més que estan entre nouvelles i contes llargs (Franny i Zooey, 1961; i Aixequeu, fusters, la biga de la teulada i Seymour: una introducció, 1963). Només quatre llibres. (Salinger va publicar diversos contes més en revistes que no va triar col·leccionar o reeditar. És més, a principis dels anys 70 va demandar -amb èxit- als editors d’un llibre de contes no col·leccionats).
En segon lloc, com James Dean i Kurt Cobain, Salinger va tenir una vida creativa truncada: el seu primer llibre va sortir quan tenia 32 anys i l’últim es va publicar quan tenia 44. Encara que no va morir jove, que hi hagi abandonat la publicació en plena expansió de la seva fama i talent es va viure entre els seus seguidors gairebé com un suïcidi. Però un suïcidi lent i estrany, mai confirmat de el tot. Es preguntaven, i se segueixen preguntant: ¿Què hauria passat si hagués seguit escrivint? Quants llibres miraculosos li van quedar per lliurar a l’món?
a
Un altre motiu per la seva aura de perfecció té a veure amb el control maniàtic que Salinger mateix va exercir sobre la seva obra, una vegada publicada. No va permetre adaptacions a el cinema o el teatre (llevat d’una excepció a el principi de la seva carrera, amb un conte, i ho va lamentar profundament). Va exercir control fins sobre el disseny de les tapes de les reedicions dels seus llibres -que mai van deixar de vendre en quantitats massives-, triant una presentació senzilla, sense imatges, ni foto d’autor, ni biografia. Als Estats Units, almenys, milions d’adolescents portaven els toms de Salinger si com si fossin textos sagrats i talismans, alhora, contra el conformisme gris de el món dels adults.
a
per fi, per concloure aquesta llista incompleta de raons de la misteriosa perfecció de les obres de Salinger, cal esmentar la seva vida, la seva nebulosa biografia. Fins molt poc, l’únic que se sabia de Salinger era que va abandonar la seva Manhattan natal a principis dels anys cinquanta per anar a viure al bosc a New Hampsire, a conrear el seu hort orgànic, estudiar les religions orientals i escriure per a si mateix com es tractaria de pregar o meditar. (I es va anticipar una dècada als hippies).
a
Finalment, cal esmentar un costat fosc de l’obra de Salinger que també és una part clau de la seva mística . El 8 de desembre de 1980, John Lennon va ser assassinat a Manhattan per un tal Mark David Chapman de 25 anys, que havia viatjat des de Hawaii per complir la seva macabra missió. Després de pegar-li quatre trets mortals, Chapman va seure a la sendera davant de l’edifici Dakota, a la banda oest de Central Park (on vivia Lennon amb Yoko Ono i el seu primer fill, Sean) i es va posar a llegir El vigilant en el camp de sègol. Els policies s’ho van haver de treure de les mans abans de portar-pres. Chapman se sentia tan identificat amb Holden Caufield, el protagonista d’aquest llibre, que havia passat els dies a Nova York previs a l’assassinat copiant les accions de Caufield en la novel·la. Entre altres coses, va dir que va matar a Lennon per prevenir que es convertís en un fals (1 Phoney), una de les obsessions de l’antiheroi de Salinger.
a
Com si fos poc, en menys de quatre mesos, hi va haver un atemptat contra la vida de Ronald Regan, el llavors president dels Estats Units. El culpable, John Hinkley Jr., va reconèixer que una de les seves motivacions va ser cridar l’atenció de l’actriu Jodie Foster. Però també -com Chapman- citava El vigilant en el camp de sègol entre els seus principals influències. Es diu, a més, que Lee Harvey Oswald, el suposat assassí de John F. Kennedy, també era un lector fanàtic de la novel·la.
a
Llavors, a més de misteri i perfecció, l’obra de Salinger té una estranya vida pròpia. Opera al món extra literari, com un fantasma o un dimoni. El gran assoliment literari de Salinger, El vigilant en el camp de sègol, és una obra -com Macbeth- al seu torn sublim i maleïda.
a
Saragossa II.
Un podria llegir i rellegir els quatre llibres de Salinger sense deduir d’ells la dada autobiogràfic més central de la vida d’l’autor: que va ser un soldat de combat en la Segona Guerra Mundial. Específicament, Salinger va participar de la invasió de Normandia el 6 de juny de 1944. Segons la biografia, J.D. Salinger, a life (2012) de Kenneth Slawenski, un mes després de la invasió, dels 3.080 soldats en el regiment de Salinger, només van sobreviure 1.130. Va ser el començament de la guerra per Salinger.Sabent això, un inevitablement es pregunta com aquesta experiència entra en la seva ficció.
a
La guerra de Salinger va ser dura. Va estar a la batalla de l’Bosc de Hürtgen, un dels episodis més dantescos en una de les guerres més horribles de la història humana; va estar present el l’alliberament dels presoners del camp de concentració de Dachau; i en els últims mesos de la guerra, Salinger va treballar en un equip de contraintel·ligència arrestant i interrogant ciutadans en pobles prèviament ocupats per l’enemic.
a
Repetim. Aquí hi ha el misteri central de la vida i obra de Salinger. Per què mai va parlar o escriure directament sobre aquestes experiències. La tragèdia de la guerra apareix solament tangencialment en alguns dels seus contes, per exemple en Un dia perfecte per al peix banana, on Seymour Glass -un personatge de diversos contes de Salinger- se suïcida, irrevocablement traumado per les seves experiències en la guerra. Però Salinger, a diferència de Hemingway o Norman Mailer (escriptors contemporanis que van fer la seva gran fama convertint les seves experiències de la Segona Guerra Mundial a novel·les clàssiques) Salinger no va usar les seves experiències de guerra per fer ficció.
això, però, no vol dir que no va escriure durant la guerra. A canvi, segons els soldats en el seu regiment, moltes vegades el van veure tipiando furiosament tot i que aguantaven un bombardeig alemany.
a
III.
El món ficcional de Salinger és gairebé completament apolític i ahistòric. Els seus protagonistes són, principalment, adolescents. Al costat d’Holden Caufield, l’irònic i rebel alumne de secundària, la gran creació de Salinger va ser la família Glass: dos pares i els seus cinc fills i dues filles, superdotats i excèntrics, que es van criar en un enorme departament a l’Upper East Side. (La pel·lícula Els excèntrics Tenenbaum de el director Wes Anderson crea un món molt semblant a la família Glass).
a
A New Hampshire on Salinger es va anar a viure per fugir de l’ món literari i de la seva fama, l’autor escrivia en un búnquer allunyat de la casa que compartia amb la seva dona i filla. Segons el seu últim biògraf, treballava més de 12 hores per dia. Les parets del seu estudi estaven cobertes de cronologies, biografies i episodis de la vida de la família Glass. Salinger no veia un futur com a autor sense ells.
a
Quant a Holden Caufield … Encara Caulfield és un hereu directe de Huckelberry Finn és, també, una creació completament original en les lletres nord-americanes. Llegint-lo avui, sense context històric, seria difícil adonar com de revolucionari va ser. L’ús de slang i la seva actitud contracultural va resultar shokeante per les normes de la cultura nord-americana de 1951. Per tant, alhora de ser -des del començament- un bestseller, ha estat un dels llibres més censurats en la història de les lletres d’aquest país. Entre les parts més escandaloses va ser l’ús de la frase “Fuck You”. Clarament, era un altre món.
a
IV.
El lector apassionat de Salinger ha de prendre una decisió. (És la mateixa decisió que cal prendre en el cas de molts autors que fugen de la publicitat, com el de Thomas Pynchon o Cormac McCarthy). Quant vol assabentar-se sobre la vida d’l’autor? és més honest obeir el desig de Salinger i deixar-lo completament en pau? O és el dret d’un lector apassionat aprendre de la vida de qual va sorgir l’obra? O és més honest i sa limitar només als textos?
a
Cada un prendrà la seva pròpia decisió, però l’opinió d’aquest columnista és que per millor apreciar el món de Salinger cal restringir-se a la seva obra i deixar a l’home en pau. Molts autors parlen de la importància de l’obra per sobre de la figura de l’autor. en conferències, entrevistes, simposis i columnes d’opinió es queixen sobre el treball de ser autor en comptes de merament escriure. Salinger sentia aquesta incomoditat, però en comptes de queixar prendre acció. Es va apartar de l’món que considerava fals amb l’honradesa i absolutisme d’un monjo. Hi hauran moltes coses encara per descobrir de la vida de Salinger, però res va canviar el fet fonamental de la seva vida com a autor: el de deixar d’escriure. Va ser tan dràstica i misteriosa com la mateixa decisió que va prendre Rimbaud. Part d’apreciar a Salinger és respectar aquesta decisió.
a
Però a diferència de Rimbaud, tot i persisteix un seriós dubte sobre si en realitat Salinger va abandonar l’escriptura. El que va abandonar va ser la publicació. Això va ser un sacrifici real que va fer en la seva vida per viure en harmonia amb la seva moral. Fins ara, els seus admiradors i acòlits s’han hagut de limitar a rellegir la seva obra. En aquestes relectures vam aconseguir una intimitat amb els personatges que arriba a tenir una calidesa humana. Els coneixem gairebé tant com a integrants de la nostra pròpia família. És un regal d’amor de Salinger.I sempre és possible que en els seus quaranta anys de silenci estigués escrivint furiosament . És possible que a poc a poc els Glass segueixin sortint a el món. Per als devots , seria la millor recompensa per haver mantingut la fe en Salinger.
qual
Dead Caulfields . The Life & Works of J.D. Salinger
Salinger s Big Appeal : The Life or the Work ? ( New York Times , 2003.09.10 ) a Justice to J.D. Salinger. Janet Malcolm. ( NYRB , 2001.06.21 ) a The Catcher in the Rye . Top censored books ( Time , 26/9/2008 ) a Who was J. D. Salinger ? Adam Gopnik ( The New Yorker , 2013.05.09 ) a J.D. Salinger : Glimpses of his hidden writing in new book ( LA Times , 2013.09.03 )
a