Sant Ignasi de Loiola de 31 de Juliol
Any 1556
Sant Ignasi: demana-li a Déu per tots els que com tu
desitgem estendre el Regne de Crist, dipòsit i fer estimar més al nostre Diví Salvador.
“Tot per a major glòria de Déu” (Sant Ignasi)
Sant Ignasi va néixer a 1491 al castell de Loiola, a Guipúscoa, nord d’Espanya, a prop de les muntanyes Pirineus que estan al límit amb França.
el seu pare Bertrán de Loyola i la seva mare Marina Sáenz, de famílies molt distingides, van tenir onze fills: vuit homes i tres dones. El més jove de tots va ser Ignasi.
El nom que li van posar en el baptisme va ser Iñigo.
Va entrar a la carrera militar, però en 1521, a l’edat de 30 anys, sent ja capità, va ser greument ferit mentre defensava el Castell de Pamplona. A l’ésser ferit el seu cap, la guarnició de el castell va capitular davant l’exèrcit francès.
Els vencedors el van enviar al seu Castell de Loiola a que fos tractat de la seva ferida. Li van fer tres operacions al genoll, dolorosíssimes, i sense anestèsia; però no va permetre que el lliguessin ni que ningú ho sostingués. Durant les operacions no va esclatar ni una queixa. Els metges es admiraven. Perquè la cama operada no li quedés més curta li van amarrar unes peses a el peu i així va estar per setmanes amb el peu enlaire, suportant semblant pes. No obstant això va quedar coix per tota la vida.
Tot i això Ignasi va tenir durant tota la seva vida una manera molt elegant i fi per tractar a tota classe de persones. Ho havia après a la Cort en la seva infantesa.
Mentre estava en convalescència va demanar que li portessin novel·les de cavalleria, plenes de narracions inventades i imaginàries. Però la seva germana li va dir que no tenia més llibres que “La vida de Crist” i el “Any Cristià”, és a dir la història de el sant de cada dia.
I el va succeir un cas molt especial. Abans, mentre llegia novel·les i narracions inventades, en el moment sentia satisfacció però després quedava amb un sentiment horrible de tristesa i frustració. En canvi ara a l’llegir la vida de Crist i les Vides dels sants sentia una alegria immensa que li durava per dies i dies. Això ho va ser impressionant profundament.
I mentre llegia les històries dels grans sants pensava: “¿I per què no intentar imitar-? Si ells van poder arribar a aquest grau d’espiritualitat, per què no ho vaig a aconseguir jo? per què no tractar de ser com San Francisco, Santo Domingo, etc.? Aquests homes estaven fets de la mateixa fang que jo. per què no esforçar-me per arribar a el grau que ells van aconseguir? “. I després s’anava a complir en ell allò que deia Jesús: “Feliços els qui tenen un gran desig de ser sants, perquè el seu desig es complirà” (Mt 5,6), i aquella sentència dels psicòlegs: “Compte amb el que vols, perquè ho aconseguiràs “.
Mentre es proposava seriosament convertir-se, una nit se li va aparèixer la Mare de Déu amb el seu Fill Santíssim. La visió el va consolar immensament. Des de llavors es va proposar no dedicar-se a servir a governants de la terra sinó a l’Rei de cel.
Tot just acabar la seva convalescència es va anar en peregrinació a el famós Santuari de la Mare de Déu de Monserrat. Allí va prendre el seriós propòsit de dedicar-se a fer penitència pels seus pecats. Va canviar els seus luxosos vestits pels d’un captaire, es va consagrar a la Mare de Déu i va fer confessió general de tota la seva vida.
I se’n va anar a un poblet anomenat Manresa, a 15 quilòmetres de Monserrat a pregar i fer penitència, allí va estar un any. A prop de Manresa hi havia una cova i en ella es tancava a dedicar-se a l’oració ia la meditació. Allà va tenir la idea dels Exercicis Espiritales, que tant bé anaven a fer a la humanitat.
Després d’uns dies en els quals sentia molt goig i consol en l’oració, va començar a sentir avorriment i cansament per tot el que fos espiritual. A aquesta crisi de desgana l’anomenen els savis “la nit fosca de l’ànima”. És un estat dificultós que cada un ha de passar perquè es convenci que els consols que sent en l’oració no se’ls mereix, sinó que són un regal gratuït de Déu.
Després li va arribar una altra malaltia espiritual molt fastidiosa: els escrúpols. O sigui el imaginar-se que tot és pecat. Això gairebé el porta a la desesperació.
Però anava anotant el que li succeïa i el que sentia i aquestes dades li van proporcionar després molta habildad per poder dirigir espiritualment a altres convertits i segons les seves pròpies experiències poder-los ensenyar el camí de la santedat. Allà pregant a Manresa va adquirir el que es diu “Discreció d’esperits”, que consisteix a saber determinar què és el que li passa a cada ànima i quins són els consells que més necessita, i saber distingir el bo del dolent. A un amic seu li deia després: “En una hora d’oració a Manresa vaig aprendre més a dirigir ànimes, que tot el que hagués pogut aprendre assistint a universitats”.
En 1523 es va anar en peregrinació a Jerusalem, demanant almoina pel camí. Encara era molt impulsiu i un dia gairebé ataca espasa a un que parlava malament de la religió. Per això li van aconsellar que no es quedés a Terra Santa on hi havia molts enemics de l’catolicisme. Després va ser adquirint gran bondat i paciència.
Als 33 anys va començar com a estudiant de col·legi a Barcelona, Espanya. Els seus companys d’estudi eren molt més joves que ell i es burlaven molt. El tolerava tot amb admirable paciència. De tot el que estudiava prenia pretext per elevar la seva ànima a Déu i adorar-lo.
Després va passar a la Universitat d’Alcalá. Vestia molt pobrament i vivia d’almoina. Reunia nens per ensenyar-religió; feia reunions de gent senzilla per tractar temes d’espiritualitat, i convertia pecadors parlant-amablement de l’important que és salvar l’ànima.
El van acusar injustament davant l’autoritat religiosa i va estar dos mesos a la presó. Després el van declarar innocent, però hi havia gent que ho perseguia. El considerava tots aquests sofriments com un mitjà que Déu li proporcionava perquè fos pagant els seus pecats. I exclamava: “No hi ha a la ciutat tantes presons ni tants turments com els que jo desitjo patir per amor a Jesucrist”.
Es va anar a Paris a estudiar en la seva famosa Universitat de la Sorbona. Allà va formar un grup amb sis companys que s’han fet famosos perquè amb ells va fundar la Companyia de Jesús. Ells són: Pedro Fabro, Francesc Xavier, Laínez, Salnerón, Simó Rodríguez i Nicolás Bobadilla. Van rebre doctorat en aquella universitat i donaven molt bon exemple a tots.
Els set van fer vots o juraments de ser purs, obedients i pobres, el dia 15 d’Agost de 1534, festa de l’Assumpció de Maria. Es van comprometre a estar sempre a les ordres de l’Summe Pontífex perquè ell els emprés en el que millor li semblés per a la glòria de Déu.
Es van anar a Roma i el papa Pau III els va rebre molt bé i els va donar permís de ser ordenats sacerdots. Ignasi, que s’havia canviat per aquest nom el seu nom antic d’Íñigo, va esperar un any des del dia de la seva ordenació fins al dia de la celebració de la seva primera missa, per preparar-ho millor possible a celebrar-la amb tot fervor.
Sant Ignasi es va dedicar a Roma a predicar Exercicis Espirituals ja catequitzar el poble. Els seus companys es van dedicar a dictar classes en universitats i escoles ia donar conferències espirituals a tota mena de persones.
Es van proposar com a principal ofici ensenyar la religió a la gent.
En 1540 el Papa Pau III va aprovar la seva comunitat anomenada “Companyia de Jesús” o “Jesuïtes”. El Superior General de la nova comunitat va ser Sant Ignasi fins a la seva mort.
A Roma va passar tota la resta de la seva vida.
Era tant el desig que tenia de salvar ànimes que exclamava: “Estaria disposat a perdre tot el que tinc, i fins que s’acabés la meva comunitat, per tal de salvar l’ànima d’un pecador”.
Va fundar cases de la seva congregació a Espanya i Portugal. Va enviar a Sant Francesc Xavier a evangelitzar el Àsia. Dels jesuïtes que va enviar a Anglaterra, 22 van morir martiritzats pels protestants. Els seus dos grans amics Laínez i Salmerón van ser famosos savis que van dirigir el Concili de Trento. A Sant Pere Canisi el va enviar a Alemanya i aquest sant va arribar a ser el més cèlebre catequista d’aquell país. Va rebre com a religiós jesuïta a Sant Francesc de Borja que era ric polític, governador, a Espanya. Sant Ignasi va escriure més de 6 mil cartes donant consells espirituals.
El Col·legi que sant Ignasi va fundar a Roma va arribar a ser model en el qual es van inspirar moltíssims col·legis més i ara s’ha convertit en la cèlebre Universitat Gregoriana.
els jesuïtes fundats per Sant Ignasi van arribar a ser els més savis adversaris dels protestants i van combatre i van detenir a tot arreu a el protestantisme. Els recomanava que tinguessin mansuetud i gran respecte per l’adversari però que es presentessin molt instruïts per combatre’ls. El desitjava que l’apòstol catòlic fos molt instruït.
El llibre més famós de Sant Ignasi es titula: “Exercicis Espirituals” i és el millor que s’ha escrit sobre com fer bé els sants exercicis. A tot el món és llegit i practicat aquest meravellós llibre. Va durar 15 anys escrivint-lo.
El seu lema era: “Tot per a major glòria de Déu”. I a això dirigia totes les seves accions, paraules i pensaments: A que Déu fos més conegut, més estimat i millor obeït.
En els 15 anys que Sant Ignasi va dirigir a la Companyia de Jesús, aquesta va passar de set socis a més de mil. A tots i cada un tractava de formar-los molt bé espiritualment.
Com gairebé cada any es posava malalt i després tornava a obtenir la curació, quan li va venir l’última malaltia ningú es va imaginar que es moriria, i va morir subitamente el 31 de juliol de 1556 a l’edat de 65 anys.
El 1622 el papa el va declarar Sant i després Pius XI el va declarar Patró dels Exercicis Espirituals a tot el món. La seva comunitat de Jesuïtes és la més nombrosa a l’Església Catòlica.
Oració de Sant Ignasi de Loiola . Ànima de Crist