Tu també pots compartir les teves textos sobre vivències durant el confinament a Madrid a través d’[email protected]. Volem conèixer les vostres històries. Les millors les publicarem a Madrid Secret.
Fa dues setmanes vam publicar la carta de Luis Carlos Parent i la setmana passada aquest poema de Victòria Llum G. Perrin. Aquesta setmana, després de rebre una quantitat ingent de cartes i declaracions d’amor a la nostra ciutat, publiquem aquesta carta d’Eduardo Mateo (@eduardomateog).
Em fa pena pensar la de vegades que vaig desitjar tenir-te només per a mi, treure’t els cotxes de sobre i treure’t de dins l’estrèpit a què dónes recer, perquè així, per una vegada, poguessis escoltar els ocells, i jo amb tu. Somiava poder seure al metro sense importar l’hora, i llegir o escoltar música tranquils fins arribar al nostre destí. Desitjava que els dos poguéssim trobar sense problema un forat a la gespa de Debod des del qual veure el cel arrebolarse, i allà, em expliquessis per tal de on treus aquest blau que roba milers de fotos i somriures cada primavera. Volia una nit amb tu per la Gran via, sols tu i jo. Que baixéssim per Vaixell fins a Sant Ildefons i pugéssim per Corredera fins a la Lluna, amb l’altra, la de veritat, com a únic testimoni. Pensava en caminar parant-nos a admirar cada cornisa de les teves majestuosos edificis i vagarejant, arribar a la plaça Major, o a Cibeles, o allà on tu em volguessis portar. Volia que se’ns fes de dia i asseguts en una terrasseta a el sol del Llatina, em contases com era tot quan van arribar els meus avis. I ara, que tinc la lletja sort de poder caminar per buida, m’adono que et sents sola sense nosaltres. Que el so dels ocells no és més que el ressò de la teva solitud. Que tots els que et habitem, vinguem de prop o de lluny, som la sang que corre per les teves venes, perquè tu, més tard o més d’hora, sempre abraces a què arriba com a el primer dels teus fills. Que el metro, sense mirades furtives i amors a primera vista, no és més que un tren enlloc. Que és veritat que la teva ànima s’alimenta dels teus parcs i els teus places, però només quan estan plens. Que els teus diumenges assolellats es van fer pels que matinen per anar a comprar el diari, però també per als que encara no s’han ficat al llit, perquè sempre vas saber tenir cura de les rajades de gats que et rejoveneixen cada nit. I ara veig més que mai, que el teu Gran via està feta per albergar una gran vida, aquesta que tots i cada un dels que et trepitgem esperem tenir dins teu. Per això vull dir-te que no et preocupis, que no et desitjaré per a mi sol mai més, i que molts, encara que no tots, tornarem a donar-te aquesta vida i aquest càstig que et fan ser el que ets. I és que encara que: “Madrid ens mata” tots et volem a la nostra manera, perquè com va dir aquell, “hi ha amors que maten i amors que maten mai moren”.
Foto de portada: Vlad Teodor /. com