Ian Astbury pot ser considerat com un home que va veure i viure tot el que un sol pensar en termes de cantants icònics de el rock and roll. Conegut principalment per ser una de les ments creatives darrere de The Cult, al costat de l’guitarrista Billy Duffy, i pels seus sis anys com a cantant d’un The Doors post Morrison, avui dia Astbury gaudeix de l’èxit de Hidden City, disc número deu del banda el títol va néixer de la famosa llegenda que va mostrar Tévez a la samarreta, a el fer un gol durant un partit de Juventus contra Hellas Verona el 2013, que feia referència a Ciutat Oculta. “El vaig seguir veient jugar de tant en tant. Però des que se’n va anar a la Xina li vaig perdre el rastre”, explica, abans de la seva nova visita a l’Argentina, per presentar-se el 3 d’octubre, en el Lluna Park, una vegada que hagin passat per Mendoza, Rosario i Còrdova.
– Hi ha algun fet específic que motivi a The Cult per fer quatre dates a Argentina?
– Totalment. Des del ’91 la nostra relació amb el públic d’allà és molt bona (N. d’R .: Es van presentar a River en 1991, amb Steppenwolf). Aquest show en River Plate va ser un dels shows més importants per a The Cult; va tenir una atmosfera molt diferent a la d’altres que hàgim fet. Estàvem en un estadi i estava plovent i el públic seguia allà … Van ser coses que mai havíem experimentat fins al moment. Sortíem a recórrer, ens creuàvem amb la gent i eren tots molt càlids i amistosos. molt animats, i molt passionals per parlar no només de música, sinó de les seves vides. Els ’90 van ser una època molt particular per Argentina; era un paï s jove que estava renaixent, entrant en una nova etapa. I amb Buenos Aires sorgeixen diverses coneccions; aquest xou, Tévez i Hidden City … No és només el lloc, és la passió. Els argentins em resulten molt cultes, llegeixen i viatgen bastant. Estan beneïts en moltes formes.
– Sentiu que “Hidden City” pot sumar-se als seus discos més populars?
– La música és molt de moment, com un reflex d’això. Hidden City reflecteix el moment en què va sortir. Ara estem molt ficats en la transició cap al segle XXI i la tecnologia digital, en la forma en què ens comuniquem i consumim informació. Tot això està molt fragmentat, i influeix en la nostra vida i en les nostres relacions. Aquestes van ser algunes de les observacions i els simbolismes que vam posar en el disc.
– Com va fer la banda per no quedar atrapada en un moment específic?
– The Cult mai va besar el anell. Em entendés? I per això ens vam ficar en un munt de problemes. Hi va haver moltes situacions on hauríem d’haver dit “sí” i vam dir “no”, i la gent ens aprecia per això. Som com pirates; toquem amb Guns N ‘Roses en estadis i vam tocar en teatres pel nostre compte. Toquem amb Foo Fighters, amb Imagine Dragons, amb Jack White; toquem en festivals de rock pesat, en esdeveniments alternatius i en Coachella. Som molt universals en aquest sentit, ens adaptem a diversos ambients i podem respondre a qualsevol tipus de situació. És una cosa de la que estic molt agraït . la cursa The Cult no va ser la de “arribar a la fama i començar a omplir estadis” .Fuimos per tot arreu, i això ens manté frescos.
– parles de “Hidden City” amb molt d’orgull. Què vas aconseguir en aquest disc que et fa apreciar tant?
– Vaig poder ficar un piano en l’estudi de gravació. Va ser molt important perquè volia trobar una altra veu, una mica més íntim. En el rock, la gent reacciona i respon a les guitarres, a el volum i a l’energia; però de vegades, quan estàs callat -això és una cosa que vaig aprendre del meu temps amb els Doors-, sorgeix una conversa molt més íntima. I crec que en Hidden City hi ha més d’aquests moments. Són com aquestes converses que podis tenir amb amics de “Hola, Com estàs? Com et sentiu avui?”. No estàs cridant. Estàs pensant en aquestes situacions de “Què et fa sentir? Què opines d’això? “.
– Quin és el pròxim pas per a The Cult després d’aquesta gira?
Probablement desarmem la banda. Hem d’intervenir i deconstruir. És per desafiar, no sé qui van a acompanyar-nos i tampoc sabem com va a sonar, però sé que hem de destruir qualsevol idea que tinguem en aquest moment. Hem de treballar amb el nostre instint, sento que és una cosa molt bona que tenim i que ens serveix per treballar. Jo estic amb alguns projectes musicals també, una cosa que potser surti a principis de l’any que ve o a fins d’aquest, no estic segur. Però la idea és seguir treballant; és com amb la boxa, quan parás és molt difícil tornar a el nivell a què estaves i has de estar sempre en el teu millor nivell. Només així et pots mantenir fresc i viu.
a
vaig seguir llegint
Subscriu-te ara