 |
Aquest article o secció necessita referències que apareguin en una publicació acreditada.
Aquest avís va ser posat el 8 de desembre de 2016.
|
L’estil indirecte implica, d’una banda, l’existència d’una selecció de la informació per part de l’narrador -només reproduirà el que a ell li sembli convenient- i, d’altra, la manca dels matisos emocionals i expressius de el personatge. Lingüísticament, aquests fragments estaran dominats per la tercera persona, en tant que no són altra cosa sinó narracions del que pensen o diuen els personatges:
Ell es va acostar mirant-la als ulls i li va dir que mai la podria estimar i que era millor que s’allunyessin per sempre.
Hi predomina el llenguatge de l’narrador. Quan aquest vol donar-li pas a les paraules d’algun dels personatges, ho fa per mitjà de la conjunció subordinada “que” o simplement al·ludint en el seu propi discurs a les paraules de el personatge, però narrándoles ell mateix sense deixar el monopoli de l’discurs, sense això sempre va estar en tercera persona. I majorment es pren en les telenovel·les i / o contes.